L'escala vella

Sento el meu cor elevat

més amunt

que totes les coses divines

les que venen del cel.

Encara he d'escalar molt

fer peripècies 

i enmig de l'escala vella, 

trobar-te a tu.

Llavors deixaré anar el meu cos feixuc

i cada esglaó serà una victòria

on la teva mà sobre mi

sortirà triomfant.

Per fi he sapigut

que no havia de volar per trobar-te.

gel

Serà que el rencor, l'orgull i la supèrbia, 
acabent escolant-se entre glaçons?
I el gel, més glaçat que mai, xucla el pecat
com si demà no hagués de tornar?

Darrere el glaç, hi ha un mar obert.
Hi ha una illa inmensa i el sol obert.
El cel és de quatre colors.
Allà hi he trobat molta gent coneguda.
He près cafè amb el fantasma de pols negra
però l'hàbitat natural el cridava
i no s'ha pogut quedar a fer sobretaula.

sequedat

En aquell temps
duia botes d'aigua 
ben lligades als turmells.
Escrivia versos pel camí
encara que estigués enfangat.
Em relliscava entre roques humides
i dels versos
no hi treia pas aigua clara.

Potser m'hi entretenia massa.

Pel camí percebia una omnipresència que em pertorbava:
és Ell qui m'ha cridat?

Fuig, ment pretèrita
no hi tinc res amb tu.
Els teus fruits són com pedres seques
enmig d'aquest camí.

Deixa'm entrar

Deixa'm entrar pel cau
que em duu a la intempèrie
de l'estrany cos que em manté
en un desig permanent
anhelant
exorbitant
i fet
de tu. 

Roc

 

Trepitja fort.

Que no t'espantin els tràfecs de la vida,

que ja vens preparat per viure-la.

Portes una arma de ferro sota el braç 

portes la inscripció d'uns pares

preparats

per donar-te tota la llum

tot l'amor que els hi cap al cor.

Roc,

el teu nom es pot llegir 

per tots cantons.

Tens un cor d'argila, d'argent i de plata.

Que el ventre matern

sigui tan càlid com ho és el teu rostre

com tot el que desprens

des que vam saber de la teva existència.

Tu estàs fent que els nostres dies siguin miracles

passatges de llum

moments d'eternitat.

Tu tens la clau de totes les coses

amagada a la llar 

on ara vius

ben lligada al cordó umbilical.

Com voldria que me la donessis

per a poder tenir el secret 

de tot el que ens atrapa.

Les teves manetes ja encalçen

la nostra debilitat

el nostre no comprendre.

Has vingut a portar-nos

totes les respostes.

Anys de vida i d'història

es poden comptar abans de tu.

I ara que et sabem tant a prop

no ens imaginem lluny

del teu gran escut de ferro

Qui ha tocat el teu cor

qui l'ha convertit

en la nostra suma esperança?

Només vull sumar-me a tu

afegir-me a la teva batalla

que ara acabes de començar

i que ja tens guanyada.

Qui voldrà ser espectador

d'un gladiador que lluita convençut?

Romans, grecs, fenicis i troians

vindran al teu encontre

cridaran desde la càvea

que ets el seu exemplar.

Voldran un cavall com el teu

una armadura com la teva

un escut com el teu.

Voldran tenir la teva fortalesa.

De tots els pobles vindran

a postrar-se enfront 

el miracle de la teva força.

Tots els déus et miraran

i viatjaran centenars de milenis

per a seguir contemplan-te.

Trepitja fort.

Fes de nosaltres

homes i dones de poca fe

però disposats a tot

si la resposta és estimar-te.

David (II)

Quanta llum s'accelera 

entre les teves pupil•les encara per definir

Els estels brillen més que mai

jugant a imitar el teu somriure matinal.

Els meridians es mouen

les muntanyes volen arribar més amunt

la Terra activa les seves plaques

El Sol vol girar-se tot d'una 

per a que torni de cop el solstici.

I l'univers es prepara, s'encoratja 

els homes i les dones 

ja no tenen por. 

De cop s'ha esbaït la incertesa, la pena 

i l'afany de guerra. 

Els astres s'han alineat. 

L'hivern s'ha tornat dolç com la vinya.

les tardes i les nits es fan meravellosament 

eternes. 

Els nostres llits s'impregnen 

de la fragància

de les roselles primaverals

i la rosada fresca de l'hivern.

Tot torna a cobrar sentit

per aquells qui l'havien perdut

I totes les coses tornen a començar 

entre les teves misterioses pupil•les.

Juny

Com és el teu cabell?
de quin color els teus ulls?
com llisquen les teves ungles
en moure els dits
o fregar-los contra la meva pell?

Què tens aquí que tant anhelem,
què portes sota el braç per tenir-nos esperant?

Per què sóc ara i avui, sols un cos i una ànima donant vida?

I així tot està a punt, tot llest i endreçat en els meus calaixos interiors.

Em pregunto com serà la llum, quan un mai no ha vist més que foscor.

Com serà la llibertat, pels que sempre han estat presoners.

Què diran els àngels, quan et vegin venir atemorit, cap a aquesta nova vida meravellosa, i plena d'incerteses.

Com serà possible,
estimar-te més encara.







Alias: si parléssin els àngels (poema)

David

Sabia que seria llavors
quan vindria la primavera;
que els batecs començarien a sonar
que el teu sacseig em faria moure
cap a noves direccions
que abans no coneixia.

Que les portes estarien tancades
que ja l'hivern hauria passat
i nosaltres amb ell,
a millor vida
a més gran esperança.

Sabia que m'esperaries
i que no tindries en compte els meus tràfecs
ni els meus dies grisos
ni els meus crits
ni els meus mals d'esquena.

Sabia que estaries aquí,
i que m'ho recordaries tothora
amb un dissimulat peuet,
o un sobtat singlot.

Les portes estan tancades.
Les finestres, sovint ens donen aire fresc.
El carrer és gris i estrany
mentre a casa les habitacions
fan olor a nova vida
i a roba petita.

El món s'obre i es tanca,
com la boca d'un cocodril afamat
que es vol endur tota la brutícia
però abans que l'empaiti tota
torna a obrir la boca insaciable.


L'aire entra per les finestres de casa
més pur que mai.
I jo hi ballo dins,
de vegades més freda
d'altres més càlida.
I mentre ballo pel menjador
ja no recordo què era
viure sense tu.

I tu balles amb mi.

Abans que tot això comencés
abans que tota la creació
sabia que estaries aquí.

Tu fas que tota paciència tingui sentit.

Aquí t'espero, fill meu.

Riera

Sento la fressa del riu
que m'empaita
el seu curs encalça
un cor àvid, insaciable
com el meu. 

Puc veure en aquesta riera
tots els mots que m'has guardat
fins que arribés el moment oportú.

El nostre joc no és com els altres
tu em busques i jo em deixo encontrar
i és en aquest encontre
on em puc deixar estimar.

Puc veure en aquesta riera
tots els mots que m'has preservat
pacient, desitjós
de que trobés en l'aigua fresca
el reflexe
de tot el que creia perdut.

I així avança la riera
i es congelen les roques
hi transiten les madrilletes
i esdevenen noves vides.


I avancem en el nostre encontre
i seguirem encara junts
fins a la desembocadura
allà on el mar s'albira.

Assumpta

Vine quan encara no hagi après
tots els mots del diccionari líric.
Vine sempre que vulguis
quan jo dormi o quan vetlli
quan pentini els meus llargs cabells
o quan llençi a la brossa tots els que em cauen.
Vine quan intenti concentrar-me
o quan em deixi endur pel que descobreixo que m'agrada.
Vine i surt de les muntanyes rocoses
on estàs arrelada i ben cimentada. 
Vine de sorpresa o esperada
Sigui com sigui
i allà on sigui.
Vine ara,
que encara no sóc pacient
ni bona oient
ni una intrèpida exploradora
ni una inèdita esposa
ni una adorada amiga. 
Vine ara,
que el món necessita una mare.

Sirenes

Com una casa
ben allunyada,
amb totxanes
de color trencat
     
      color pastís
són les agudes teulades
que per les vessants respiren
la calma del Penedès.
I quan vinguem serem sirenes
i respirarem aigua
i beurem el blau
que ens indica
que tot està ben fet.
Jo vull viure en aquesta casa
més enllà
d'imaginar
que sóc una sirena;
perquè em vestiré de fulles
estiuenques
ben verdes,
i m'enlairaré
tot oblidant
qui sóc
i d'on vinc.
Penedès, bona terra,
m'ensenyaràs les vinyes
a punt de caramel
mentre m'enlairo i t'observo.
M'ensenyaràs les cases
grans i tranquil·les
amb qui vull conversar
entre finestres.

I oblidaré qui sóc
i d'on vinc
a la terra del Penedès.

terra alta

Ja ha arribat el bon temps.
Semblava que no havia de venir
i que ens empaitarien les tardes de dilluns
amb el fred a les mans.

Amb ell, arriben les clarianes,
els camins oberts
i les valls que parlen.

La llibertat se'ns escapa
entre túnels congelats
i poc il·luminats.

No us preocupeu, 
jo enlluernaré el vostre camí
amb una claror que se m'ha fet amiga
i que no tenia pensat portar-vos.

M'han escollit a dit per a aquesta missió.
- què en sabia jo, d'això, dona de poca fe? - 
que seria l'última de la fila
i que us escoltaria cantar
i que tan fosca que de vegades sóc
us portaria la llum fins al final. 

Quan respiro sobre rodes
me n'adono que sóc com el paisatge
- què ens diferencia? - 
tots dos som un
i ho serem
mentre l'endemà no ens empaiti
mentre no ens congeli
com a l'hivern
durant les tardes de dilluns.

Voldria haver deixat la meva motxil·la encoixinada
al fons del riu de la fontcalda
voldria seguir respirant llibertat
i banyant-me impetuosa en aigües fredes
sempre que bateguin els pensaments.

Vull que la primavera
sigui una ruta verda
que el verd esperança m'empaiti
i que si pel camí em cau el pedal
sàpiga que no hi ha res millor
que deixar-ho tot enrere.


11 - 12 Maig 2019. Vall de Zafán.

16 - 5 - 19

Arrels

Ets l'arrel dels meus mals
i la dels meus béns i benediccions.
Ets roca muntanyosa,
i de l'interior dels teus empedrats carrers
hi ha sorgit una gran bonança.

He vist una tarda que començava
i una negror que la perseguia
mentre encara no podia percebre
tot el que diuen aquestes places.

Només ha calgut que ens endinsem 
una mica més.

I on semblava que no hi havia més camí,
has aparegut;
tímida,
entre terres que semblaven seques i àrides.

Ets l'arrel de les nostres arrels.
Aquestes vies ho diuen.

Segur que el cel de Morella et mira
i ens mira 
amb aquesta gran bonança.




25.11.18 

a 27.11.18

el costat genuí

T'admiro. 

M'agrada la teva manera d'entendre el món, que no entenguis les figures retòriques i que rebutjis els convencionalismes. 

M'agrada que tinguis dins un món interior que només entens tu.

Que siguis meticulós, particular,
únic, diferent. 

Sovint em pregunto si és el món sencer qui hauria d'aprendre una mica de tu, en lloc d'aprendre tu del món que t'envolta.

Sovint, em pregunto si podré algun dia sentir-me a prop del teu petit gran univers.

M'agrada que no tinguis filtres, que expressis, que corris ben lluny i que tornis a buscar-me quan em necessites.

Ets l'escola més curiosa i més autèntica. Més que totes les universitats. 

T'admiro.

el colom i la zebra

Aquest migdia
he topat de ben a prop amb un colom
que no s'atrevia a volar 
fins que m'hi he acostat tant
que li he notat obrir les ales.
Ja fa temps que anyoro
que m'enlluernin com un nen
les petites delicadeses de cada dia. 

El colom, poruc, no sabia 
que no pretenia jo empaitar-lo
ni tampoc és la meva presa principal. 


Aquesta nit passada,
m'han vingut a buscar
la zebra i la lleona de Sánchez Piñol
i ara tinc al costat la bellesa
del pinzell d'una poetessa. 

Seré jo una lleona, 
que vol clavar els ullals a la zebra?

El que vull caçar deu ser
tota la palla que habita la ment
només de vegades;
d'altres se'm fon eternament. 

Crec que només sóc un colom,
que vola a l'últim moment abans d'adonar-se'n
que les passes l'empaitaran. 




Referències: 
Tretze tristos tràngols, Albert Sánchez Piñol
la poetessa: Maria Mercè Marçal 

safareig

gemecs de l'home
que es belluguen i es barregen
amb l'instint;
totes les nits venen a fer safareig
al costat del meu llit.

són gemecs inefables
que no es converteixen mai en paraules
ni es poden trobar en cap enciclopèdia.

són crits inenarrables
de vegades són paròdies
d'altres són alguna cosa
més genuina.

i de vegades, també de vegades
sóc una dona agraïda
i eternament clamo
i em glorio en tot el que em desborda,
en tot el que respira.

i de vegades, només de vegades
sé que hi ets
en la claror d'aquest dia
en la boira que envolta,
les muntanyes de Montserrat;
en el gemec
que es belluga per dins
com un esperit inquiet.

Una casa que sembla buida

Una casa que sembla buida
sense els teus passos lleugers
sense la teva manera breu de dir-me bon dia
sense que em demanis
que vagi a buscar-te el diari i els cupons de l'ONCE.
Sense que em diguis
que el menjar d'aquí no val res,
i que el que val és el de la Torre
i el de la iaia.

Visc amb una veu interior
és una veu porosa que constantment diu
vull estar amb tu

vull escoltar-te remugar en pau
des d'una eternitat
que a tots ens espera
que a tots ens crida ben fort
amb veu d'infinita esperança.

Recordes quan estava estirada al teu costat
i em vas preguntar
¿qué es el alma?

Una casa que sembla buida
sense el futbol a màxim volum
sense l'Alícia cridant perquè no hi sents
tot i que li diguis
que no cal que cridi tant.

Una casa que sembla buida
perquè no puc albirar la teva mirada
ni el teu respir
- perquè aquí sovint creiem
que el viure depèn dels sentits -

T'has endut el teu premi
el premi que tan desitjaves

Els nostres móns estan units
el nostre respir
i el nostre desig d'amar

Per això te'n rius del nostre dubte
rius amb amor i confiança

Una casa que sembla buida
des que has passat a millor vida
i nosaltres, pobres de nosaltres,
seguim creient que la casa és buida.

veu trencada

Giren temps de canvis
giren flames de vent
giren camatorts els galls
que no poden cantar 
damunt l'oratge.

Benaurades seran les gallines
a qui els tocarà cantar
encara que mai n'hagin après.

Ara tot és clar
i tot gira. 

Elles pondran
i pondran
i les noves vides esdevindran
tothora el nostre refugi;
             un refugi etern.

dones de Déu

Digueu-me dones de Déu,
si el blau dels vostres vestits
té la força de colpir-me
per a que pugui jo esdevenir 
un gram de caritat. 

Digueu-me
si tots els minuts que viviu
silenciosament l'eternitat
poden parlar-me d'Ell. 

Digueu-me, 
si realment sou fetes de Déu,
i si el clam de les muntanyes
farà ressò de tanta misericòrdia 
a les vostres entranyes.

Dones, dones de Déu,
digueu-me si no hagués conegut
el rostre de la vostra fe
què seria d'una desamparada 
a la recerca de l'anyell perdut.

Dones, dones fetes
i creades per Déu,
digueu-me ara
què se n'ha fet dels vostres somnis,
projectes i desitjos
si no els heu deixat rere la frontera
del país que us ha vist créixer.

Parleu-me, digueu-me com n'és de clar el dia,
que jo vull entendre
com és que el Sol surt per vosaltres.

Si només arribant l'alba
de vostres boques surten melodies
com és que de les nostres, 
en surten paraules desusades.

Dones,
que sent-ne també jo, 
em trobo lluny vostre.

Dones,
dones de Déu,
amb vosaltres he entès
que sols sóc una dona
més petita que Déu.

A la meva cambra

He vist dues orenetes
sobrevolant la finestra
de la meva cambra més íntima.
Elles s'han endut l'antologia
del temps i la mort 
dels poemes més antics.
Febrer s'encamina, 
i m'adverteixen
que en el temps dels bojos
tot té el seu final. 

Però no en el temps de les mans
que he vist ben obertes al costat del llit
abans d'aclucar els ulls.
Em demanen incessantment
que no abandoni el projecte d'amor
     que no puc veure
     des de la meva cambra.


Hi havia dues orenetes. 
Eren blanques i obscures, 
i s'atansaven cap a mi. 
M'ha semblat que volaven lentament
per no fer ressó
d'una imatge massa efímera.

No puc veure el teu rostre des de la meva freda cambra.
Sols puc acollir les teves mans suplicants i dir-te
que vull dir-te que si 
al teu projecte d'amor etern. 



Febrer 2017. Un cor miserable.