25 de des. 2014

El dimoni escuat


Comença l’espectacle.
Em trobo asseguda en el racó més fosc
i més distant.

M’empenta l’amic orfe, aquell que no ha estat estimat
o que ha caigut del cel
o que ha llençat les ales al buit.
M’empenta ben fort.

Les meves ales, dins la llotja,
li fan de mascota.

Ja no m’espanta no entendre’t
encara que vulgui volar.
Ja no m’espantes amb la teva cara de pomes agres
perquè en qualsevol moment
puc fer alçar les meves cames
i caminar i caminar.

Si des de lluny no hi veig bé,
puc amagar-me per les dreceres
per on no hi passa ningú,
pels carrerons estrets que no tenen sortida.

Puc pujar a l’escenari i
puc fer veure que caic al buit
com si tingués exquisit desig
de perdre’m.

Puc fer mil i una jugades
per complicar-me l’existència.
Però mai dels mais,


    em tallaré les ales.

2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada